El 14 d’abril de 1998 el Partit Popular, aleshores al poder, va reformar una llei del sòl, que venia a retocar una altra ja existent des del govern socialista, i que pretenia resoldre i clarificar els molts problemes que havia tingut la anterior llei tramitada pel govern de Felipe Gonzalez.
Bàsicament, lo que deia esta nova llei era que les autonomies, en els diferents estaments governamentals, passaven a regir els destins del sòl en el nostre país, deixant al govern central com a mer galant ètic de lo que en matèria urbanística es desenvolupes al nostre territori, i donant la imatge, que desprès no sa tornat en realitat benigna per a ningú, de que el poder de l’Espanya de les autonomies, adquiria un impuls renovat, i una mena de descentralització en l’àmbit de decisió .
L’altre punt no menys important era que tot el territori nacional, excepte rellevants excepcions (parcs naturals, aiguamolls etc), passava, potencialment, a poder esdevindri urbanitzable, tractant de desencotillar les rígides normes urbanístiques que la anterior llei contemplava i facilitar la posada en mercat de més sòl per mirar de resoldre el greu problema de l’habitatge que aleshores hi havia i hi ha al nostre país.
Si bé, en un principi, les intencions eren lloables, prompte es veurà que lluny de solucionar la manca de cases habitades a les nostres ciutats i pobles, lo que es produirà serà un agreujament del problema, especialment per a gent jove amb recursos limitats i gent de classe mitjana baixa, per aconseguir un habitatge digne i a preus raonables, que fins i tot la mateixa constitució espanyola contempla.
Les laxes normes urbanístiques que pretenien afavorir la posada en el mercat de més sòl, que era, segons deien els “experts” el principal escull per a solucionar hi el greu problema, es tornà en un refugi de gent oportunista i especuladors, que prometent als ajuntaments i demes organismes “riqueses infinites” i desenvolupament per a un futur on la taronja, principal recurs econòmic aleshores, anava minvant, i on transformar les terres del conreu de la taronja, per cases, adossats i camps de golf era la solució definitiva.
Adduint un suposat interès públic, centenars, per no dir milers de metres quadrats, es destinaren en diferents ajuntaments al servei d’uns agents urbanitzadors que, litigant en els ajuntaments i demes estaments autonòmics, legalitzaven actuacions urbanístiques; on anteriorment hi havia un bancal o un terreny declarat, aleshores no urbanitzable o agrícola, ara hi havia un esplèndid terreny per a fer habitatges, amb lo que passava a revaloritzar-se de manera extraordinària. Si a açò li afegim que bancs, amb tipus d’interès a la baixa, propiciat per un banc d’Espanya, aleshores eina del govern de torn, baixant els tipus d’interès a mínims mai coneguts, donant els bancs, crèdits hipotecaris a quasi tothom, sabent que l’habitatge que donava valdria molt més l’any següent i, tenint en compte el caràcter mediterrani i en conjunt de tot el subjecte llatí, de l’estima per la possessió i la propietat, ens podem donar compte que la quadratura del cercle era perfecta i que el negoci clar.
Fins aquí tot molt bé, però diversos fets, que fins aleshores no havien irromput varen entrar a escena.
En primer lloc uns atemptats el 2001 a Nova York, i conseqüentment una davallada en l’economia americana, molt susceptible a turbulències geopolítiques i on la confiança del consumidor mitja americà, tan prompte cau, com es recupera a la mateixa velocitat, mostrant el dinamisme de l’economia ianqui. Això per suposat va passar a partir de l’11 de setembre de 2001.
La Reserva Federal Americana, el equivalent al banc central nord-americà, en veure les dificultats en que es trobava el país del dollar i, sense molt d’anàlisi de futures conseqüències, decidí baixar els tipus d’interès a mínims mai coneguts en EEUU, per a tractar de reactivar la malferida però dinàmica economia americana, pensant que amb abundància de liquides dels bancs l’economia recobraria el seu rumb, la qual cosa es va produir.
Els bancs i entitats financeres del país de Bush, de sobte es varen veure en una quantitat de diners per a emprar fora de lo normal i decidiren arriscar oferint productes hipotecaris de manera fàcil a gent que en condicions normals no s’hagués produït, i que amb un retorn a la normalitat dels mercats americans i mundials, i la lògica pujada dels tipus d’interès per part de la FED, podrien passar quelcom de dificultats.
Però això era el futur i lo que tocava ara era alleujar els maldecaps dels consumidors americans.
Una altra bombolla, en aquest cas tecnològica esclatà, com sol passar a les cosses que s’unflen artificialment i, més recursos financers procedents d’especuladors i demes predadors financers, veren anar a parar on hi havia aleshores negoci, que no era altra cosa que la construcció i derivats, seguint la norma no escrita de que el capital va on hi ha rendibilitat, i el capital especulatiu, com els depredadors, més.
Un altre fet rellevant fou l’entrada del euro com a moneda única, a la Unió Europea.
Com a conseqüència d’aquesta entrada els destins monetaris varen passar a ser regits per un banc central europeu, la seu de la qual fou establida a Frankfurt, on des d’aleshores anaven a regir-se els destins monetaris i intercamviaris de tots els membres de la EU, on Espanya n’era membre de ple dret, però no el més fort, ni, per suposat, el més influent.
Tres fets que a simple vista no pareixen influir massa en el problema de la davallada urbanística que estem patint, però que tenen, i molt, que veure en aquestos problemes que ara patim.
En primer lloc el mercats interbancaris, o en roman paladin, els diners que es presten uns bancs o entitats financeres als altres, és de caràcter mundial.
Lògicament, els bancs espanyols davant l’allau de demanda de crèdits hipotecaris, tenien que atènyer liquides d’on fora, i això significava d’entitats europees i americanes.
Tenint en compte que un dels pilar on s’ha basat el boom en la construcció d’habitatge és el crèdit, podrem començar a albirar què podia significar això si per alguna circumstància els tipus d’interès pujaven massa ó alguna cosa passava a la terra del tio Sam, principal potencia mundial, i per suposat poseedora d’entitats financeres capdavanteres en el mercat interbancari mundial, on molts dels bancs del nostre país beuen a l’hora de aconseguir diners per a préstecs.
I aquí és on apareix l’altre actor en dansa: la inflació.
La injecció de diners que hi havia als mercats des de els atemptats de Nova York del 2001, feia que la gent compres més de les seves possibilitats reals de despesa, i la maldita inflació s’havia desbocat.
Tenint en compte que els dos principals organismes monetaris mundials: la Reserva federal americana i el Banc Central Europeu, tenen com a principal missió la moderació salarial i el control dels preus, era deduïble que la pujada d’interessos en els préstecs hipotecaris, seria més prompte que tard, posant en dificultats, irremediablement a moltes famílies i prestamistes, i la consegüent restricció en atènyer uns diners, tractant les dos entitats de parar la sangria de preus, a l’alça, i aconseguir la moderació de salaris.
Els mercats financers mundials no són una força divina, quan esclaten seu emporten tot per davant, i això és lo que ha passat a Amèrica i lo que, probablement, passarà aquí a Espanya, on com podem deduir, i com a conseqüència del monocultiu econòmic dels darrers anys, basant el nostre creixement en el mercat de la construcció.
La recent bacanal immobiliària, per a nosaltres el valencians ens ha eixit molt cara. Lluny de seguir vells dits de la gent més gran com: la seguida manté al pobret, ens hem deixat portar per el no menys conegut gust de bufar en caldo gelat.
Ara és temps de ressaca i quasi tots coneguem el símptomes. I en el cas de la recent festa immobiliària són: practica desaparició de la costa valenciana ó el deteriorament clar. Medi ambient en general, espoliat i en alguns casos perduts per a sempre. Greus problemes mediambientals degut al residus que produeix dita massificació urbanística. Agricultura, especialment la taronja, senyera de la nostra terra, desapareguda pràcticament, o en franc retrocés i lo que és més greu, milers i milers de famílies endeutades fins a les selles, i amb un futur més que fosc, i el preocupant problema de l’habitatge sense resoldre’s. Tot això havent 900.000 vivendes buides o per a vendre.
Per al futur, el poders politics deurien prendre nota de lo que ha passat. Tenir en compte que al igual que la sanitat, l’educació o justícia són drets inalienables per a les persones, també ho és l’habitatge, i no un luxe com és ara i com molts pensen que és.
Que no deurien haver hipoteques a quaranta i cinquanta anys (que és un lloguer, en la pràctica), perquè és demencial per a tots.
Podrien donar més consells, però com sempre ha passat, i no és el primer boom que ha esclatat en la nostra societat, ni serà l’últim, el home és l’únic animal que entropessa en la mateixa pedra dues vegades, però també, com l’au fènix renaix de les seves cendres. Es el gran dilema de la nostra existència.
